A normal day

Estic esperant, pacient, sense expectatives ni pors: quan arriba el primer i obre la reixa, la nit s'allunya de mi. Els ocells que sobre la terra picotejaven bestioletes surten volant cap als arbres, que revesteixen els meus costats, i jo m'estiro i em desentumeixo, em preparo per l'arribada del moviment i la xerinola.

Escolto un guix que rasca la pissarra de la meva porta: ja sé qui arriben tard, qui no vindrà avui, i moltes de les propostes per a aquest dia. Aquí queda, escrit en aquest senzill mural de benvinguda que es transforma cada matí.

A poc a poc comencen a arribar els nens, encara amb les rialles guardades a les butxaques. Els més petits triguen una estona a deixar-se anar de la mà de la seva mare. Els més grans, badallen. Tot allò que porten de casa, ninots o llibres, es queda guardat en el seu calaix personal: un cop passada la porta d'entrada, dins dels límits de la meva pell tot és tots.

S'agrupen i formen 4 cercles separats del centre del qual brollen bons dies, cançons, mims i plans, principis d'assemblees en què cada veu té pes. Després s'aixequen i cadascú decideix a quina part de la meva anatomia vol anar: em fan pessigolles mentre recorren els meus ossos com formigues. Comença el dia.

D'ara endavant, les històries i els jocs es trenen i s'entrellacen pels diferents racons de la meva pell. Alguns es posen les sabates i surten a l'exterior a explorar el bosc, a pujar a un arbre, a preparar una suculenta sopa de còdols a la cuineta, a participar en un taller o fer una passejada de vegades en soledat i d'altres en companyia. Altres es queden a l'interior per descobrir un material que mai abans havien utilitzat, aprofundir en alguna cosa que els va deixar instal·lada la curiositat, jugar a botigues, construir un castell o fer una partida de parxís.

V i S s'agafen de la mà i se submergeixen en els coixins de la zona de contes xipollejant en les històries que omplen aquesta piscina de paraules. A l'exterior un trio de tres anys es converteixen en pirates i s'enfilen al vaixell que es bat sobre ones imaginàries al bosc que recobreix un dels meus flancs.

E, que acaba d'iniciar la sessió d'entrenament diari, corre al meu voltant.

A I li costa apropar-se a la zona de càlcul, i amb la seva mirada insistent clama l'acompanyament d'A perquè jugui amb ella a imaginar-se que la convida a menjar, i que per això es va a fer la compra al supermercat i calcula quants euros necessita per preparar una lasanya de carn i un pastís de xocolata.

De sobte un plor ressona entre les meves celles. Un acompanyant es dirigeix ​​cap al plor per acollir a la falda a A, que ha caigut. Altres nens van a veure què li ha passat. Junts examinen els palmells de les mans per trobar els rascades i posen en comú històries de ferides i cicatrius. Quan les rascades deixen de fer mal, cadascú torna a la seva activitat .

Un grup de xavals s'endinsen al bosc al costat de S, un acompanyant. Quan arriben al rocòdrom es col·loquen els arnesos. Saben que per poder fer aquesta excursió que han triat, tan desitjada! a la cova del Garraf, han d'aprendre a ascendir i rapelar per la corda, a calcular distàncies, i conèixer com vivien els seus habitants prehistòrics.

S, T i J baixen de la seva cabana, que han construït en un dels més bells d'entre tots els meus garrofers. S'adrecen a la fusteria per continuar amb la maqueta del galliner que volen construir al buit intern del meu colze.

A l'hora en què el sol puja ja per sobre de les copes dels arbres, se m'omplen els budells d'una llum blanca que explota, però les pupes que metamorfosen en els angles dels marcs de les finestres segueixen immòbils en espera de convertir-se en papallones. "És l'hora d'esmorzar!": La cançó ressona per totes les meves cantonades com un somriure de satisfacció (tinc gana). Llavors tots corren cap a la fruita i els fruits secs. Els nens i nenes esperen el seu torn en una fila ordenada, omplen el plat amb allò que desitgen menjar, s'asseuen al voltant de les taules exteriors que es xopen de sol. Xerren tranquil·lament mentre mengen. Després cadascú renta i recull el seu plat i va a seguir amb l'activitat que desitja.

A i J s'han enfadat. Enfilades a dalt del sorral, l'una es dedica a omplir de sorra el forat que està tractant de cavar l'altra. Un adult va a acompanyar el conflicte: amb mim i afecte, construeix per a elles un mirall de paraules en què potser es vegin reflectides, gran part de les vegades elles troben la seva pròpia solució amb temps i espai.

"És l'hora del conte!" Una nova cançó recorre cadascun dels meus òrgans i em rescata de l'abstracció: l'espai dels contes esdevé un niu d'il·lusions i imatges somiades, on compartir històries que els adults inventen o relaten per als nens i nenes.

A i A mai van a escoltar el conte perquè se senten grans per això. Avui aprofiten per fotografiar el baròmetre casolà que han construït aquest matí dins del projecte de meteorologia. Encara els sorprèn pensar que l'aire no està buit i que pesa.

El matí va passant lleuger i veloç. Es reuneixen tots sobre les taules blanques a escriure el registre del dia i dibuixar el més significatiu durant la jornada. A P li costa escriure la data, però T li explica com s'escriu el número quatre.

A les 14:00 algú anuncia que ha arribat l' hora d'anar a casa. Un grup de nens protesta perquè no vol allunyar-se de mi encara. A poc a poc, recullen totes les seves coses i es dirigeixen cap a la porta, on esperen les mares i els pares.

Em quedo en silenci. Els ocells tornen a baixar dels arbres i es passegen per totes les meves cantonades.

Descans, esperant, pacient, anhelant, un altre dia de créixer junts.